...
diumenge, 14 de setembre del 2008
dilluns, 11 d’agost del 2008
dijous, 24 de juliol del 2008
In my arms
Knowing clouds will rage and
Storms will race in
But you will be safe in my arms
Rains will pour down
Waves will crash all around
But you will be safe in my arms
*****
Castles, they might crumble
Dreams may not come true
But you are never all alone
'Cause I will always
Always love you
diumenge, 13 de juliol del 2008
dilluns, 16 de juny del 2008
dijous, 5 de juny del 2008
Felicitats
Ja són 16 mesos!
Una eternitat, però encara que dolgui de vegades, som éssers humans, i l'ésser humà és inconformista.
Per molt de temps que passem junts jo encara voldré més i més.
No acostumo a dir res al blog per cada mes que passem junts, però com que avui només ens hem vist poc més de mitja hora, em sabia greu no fer res d'especial.
Sóc tonta, no importa la data, cada dia que passo amb tu és especial.
.....
dimarts, 27 de maig del 2008
(´`v´`)
-
"quan he estat enfront la porta, he fet marxa enrrera.
Tenia ja ganes de tornar-te a veure, ja t'enyorava. Així que, he anat, amb pas ràpid, desfent les meves pròpies petjades fins l'entrada de la facultat;
he anat pel carrer del trambaix, pel carrer Sardenya (o Sicilia?? weno, el de la uni) però no t'he trobat. Tenia ganes de veuret i no em volia rendir, així que he pensat que potser havies canviat anar a classe per la platja.
He caminat pel passeig i per la sorra i per les roques... i res.
Després, mentre tornava cansat i resignat cap a la biblioteca, he passat pel parc de la caseta, cremant la última possibilitat...
i tampoc he tingut èxit..."
Ho sento.
Voldria haver-te vist.
Cada moment em sento més insegura si no estic als teus braços.
Em fas molta falta.
dilluns, 26 de maig del 2008
dilluns, 19 de maig del 2008
Every rose has its thorn...
Ens acomiadem. Vaig a la parada del bus, l'agafo i arribo a la uni.
Em quedo asseguda, sola, esperant per entrar a classe.
Entro, la professora parla, i jo ni cas.
Canvi de classe, tots veuen un video, jo ni cas. Fan comentaris, jo no tinc ni idea de que parlen, i en un moment de lucidesa m'invento una opinió a partir de la d'una altra. Segueixo sense saber de que anava.
Camino sense pensar per on vaig, només segueixo la ruta memoritzada entre carrers estrets i irregulars, sense immutar-me per les mirades i els comentaris d'alguns dels invasors d'aquell barri, avançant entre grups de gent que es mouen amb lentitut, marcats pels carteristes com a presses fàcils.
Entro al metro i m'assec al costat de la finestra, amb la mirada perduda en les parets negres dels túnels...
En tot moment no he tingut altra cosa al cap, només un moment d'ahir.
La calma de sentir-me entre els teus braços, tot i les teves preocupacions, sent el meu únic desig espantar-les. La calor del teu pit a la meva cara, amb el fred que senties, intentant escalfar-te amb els meus braços i les meves mans a la teva esquena. La tendresa i dolçor dels teus petons, tot i el teu malestar, volent que els meus llavis fosin el que necessitaves per aliviar-te.
De cop un comentari va provocar una explosió, una barreja caòtica de sentiments.
Vas dir que tot era una merda, que no tenies il·lusió per res i que l'únic que et donava forces era jo.
En aquell moment, suposo que et vas adonar, em vaig quedar paralitzada, no sabia què dir, què pensar o què sentir...tot era confusió. Sobretot sentia tristesa per que estiguéssis tan malament, però també por i preocupació per fallar-te o no estar a l'alçada, felicitat per sentir-me tan important per a tu, vergonya per ser tan egoísta, desil·lusió per no ser capaç d'acabar completament amb els teus maldecaps, estava emprenyada amb el món o amb qui sigui que tingui la culpa de que no siguis feliç...
Encara que intentaves evitar-ho, em vaig quedar mirant-te fixament als ulls. Crec que no calien més paraules.
Tot això m'ha acompanyat durant tot el dia, igual que el record d'aquells núvols que cobrien Barcelona a trocets, tan esponjosos, tan blancs, tan preciosos, movent-se poc a poc pel vent, però que alhora eren causa d'aquell fred que sentiem.
Tot està tan ple de contradiccions, de coses que semblen sense sentit, que semblen estar allà només per molestar. Però si no hi estiguéssin no valoraríem tant el que ens fa feliços, i si el que ens fa feliços no ens ho fes tant, no tindríem tantes preocupacions.
Sé que aquesta última parrafada ha sigut una gran paranoia, però no em surten altres paraules per expressar-me.
La qüestió és que tot dos depenem l'un de l'altre. És una situació complexa, fràgil quan no tens res més a què agafar-te, que fa por i fa preguntar-te "on m'he ficat?". Però m'encanta.
"Cada rosa té la seva espina"
Em quedo asseguda, sola, esperant per entrar a classe.
Entro, la professora parla, i jo ni cas.
Canvi de classe, tots veuen un video, jo ni cas. Fan comentaris, jo no tinc ni idea de que parlen, i en un moment de lucidesa m'invento una opinió a partir de la d'una altra. Segueixo sense saber de que anava.
Camino sense pensar per on vaig, només segueixo la ruta memoritzada entre carrers estrets i irregulars, sense immutar-me per les mirades i els comentaris d'alguns dels invasors d'aquell barri, avançant entre grups de gent que es mouen amb lentitut, marcats pels carteristes com a presses fàcils.
Entro al metro i m'assec al costat de la finestra, amb la mirada perduda en les parets negres dels túnels...
En tot moment no he tingut altra cosa al cap, només un moment d'ahir.
La calma de sentir-me entre els teus braços, tot i les teves preocupacions, sent el meu únic desig espantar-les. La calor del teu pit a la meva cara, amb el fred que senties, intentant escalfar-te amb els meus braços i les meves mans a la teva esquena. La tendresa i dolçor dels teus petons, tot i el teu malestar, volent que els meus llavis fosin el que necessitaves per aliviar-te.
De cop un comentari va provocar una explosió, una barreja caòtica de sentiments.
Vas dir que tot era una merda, que no tenies il·lusió per res i que l'únic que et donava forces era jo.
En aquell moment, suposo que et vas adonar, em vaig quedar paralitzada, no sabia què dir, què pensar o què sentir...tot era confusió. Sobretot sentia tristesa per que estiguéssis tan malament, però també por i preocupació per fallar-te o no estar a l'alçada, felicitat per sentir-me tan important per a tu, vergonya per ser tan egoísta, desil·lusió per no ser capaç d'acabar completament amb els teus maldecaps, estava emprenyada amb el món o amb qui sigui que tingui la culpa de que no siguis feliç...
Encara que intentaves evitar-ho, em vaig quedar mirant-te fixament als ulls. Crec que no calien més paraules.
Tot això m'ha acompanyat durant tot el dia, igual que el record d'aquells núvols que cobrien Barcelona a trocets, tan esponjosos, tan blancs, tan preciosos, movent-se poc a poc pel vent, però que alhora eren causa d'aquell fred que sentiem.
Tot està tan ple de contradiccions, de coses que semblen sense sentit, que semblen estar allà només per molestar. Però si no hi estiguéssin no valoraríem tant el que ens fa feliços, i si el que ens fa feliços no ens ho fes tant, no tindríem tantes preocupacions.
Sé que aquesta última parrafada ha sigut una gran paranoia, però no em surten altres paraules per expressar-me.
La qüestió és que tot dos depenem l'un de l'altre. És una situació complexa, fràgil quan no tens res més a què agafar-te, que fa por i fa preguntar-te "on m'he ficat?". Però m'encanta.
"Cada rosa té la seva espina"
dissabte, 10 de maig del 2008
Un dia casi perfecte...
M'és igual mentir, passar fred, mullar-me...
Ets l'únic que m'importa.
Si m'haguéssis dit que baixés del cotxe, ho hauria fet.
Si t'hagués pogut robar només 2minuts del teu temps per acomiadar-me amb un petó, ho hauria fet.
M'és igual la pluja, el vent o el camí cap a casa, només volia un moment per dir-te que t'estimo.
Fos el que fos, ho hauria fet.
Ets l'únic que m'importa.
Si m'haguéssis dit que baixés del cotxe, ho hauria fet.
Si t'hagués pogut robar només 2minuts del teu temps per acomiadar-me amb un petó, ho hauria fet.
M'és igual la pluja, el vent o el camí cap a casa, només volia un moment per dir-te que t'estimo.
Fos el que fos, ho hauria fet.
divendres, 9 de maig del 2008
Al *meu* cap al migdia
Fa por pensar com seria la meva vida sense tu.
Fa mal pensar que si haguès sigut responsable i haguès fet el que tocava, no ens hauríem conegut mai.
Què hauria passat si jo fos una mica diferent? Si fos responsable i empollona?
Tu estaries estudiant el mateix que ara, treballant en el mateix que ara, però solter, lliure. Potser dimarts passat a TV3 t'hauries atrevit a dir-li alguna cosa a aquella morena,... o potser no series tan lliure i t'hauria enganxat una Barbie d'ADE. Potser no hauries anat al concert de Manà, i ni de conya estaries a 23 dies d'anar al de Bon Jovi (de fet seria un grup del que hauries sentit alguna cançó sense que tingués cap rellevància en la teva vida).
Jo estaría fent segon de carrera, hauría viscut durant tres mesos a vés a saber on del Regne Unit i el meu nivell d'anglès seria excelent.
Potser estaria amb algun heavy melenut, tatuat, borratxo i faldiller que em portaria pel camí de l'amargura. Sé que no l'estimaria, no duraria gaire. De fet, crec que aniria saltant de relació en relació, desil·lusionant-me consatantment.
Si no t'haguès conegut, la meva vida estaria tan buida... No hauria dormit a cap terrat, no hauria conegut el Bell Lloc, no m'hauria ficat en cap rotllo sindical, no tindria aquella samarreta del Desigual que ara farà un any, no hauria passat un finde gratis a un hotel de Malgrat, no m'ho hauria passat tan bé com a l'hotel de Malgrat, no tindria al meu dit aquesta papallona que em té robat el cor, no hauria pujat al dipòsit, no hauria anat a la platja a l'hivern, no li hauria trobat cap encant a anar a cap centre comercial, no m'hauria fregit al Palau Robert, no faria classes a la Mireia, no m'hauria enterat de que hi ha una botiga Baby Dior, sortiria de festa cada dissabte, tindria resaca cada diumenge, fumaria, no tindria aquest blog, no hauria descobert aquell programa que es diu Movie Maker, no hauria sentit quasi res del Serrano, Chasing Cars no seria tan important per a mi, no tindria ni idea del que passa al València, no hauria anat a veure cap partit al TARR, no hauria compartit cap llibre blau, no tindria el bon record que es mereix l'Escenari, no m'hauria traumatitzat amb Redacted, no m'hauria rigut amb Pequeña Miss Sunshine, no hauria disfrutat tant al cine veient Across the Universe, no seria tan i tan important per a mi aquesta pel·lícula, no hauria trobat a la Morla (verdad, vieja?), no gastaria tant saldo, no em trobaria cada nit un sms que em fes anar a dormir amb un somriure, no seria tan feliç...
No m'hauria enamorat.
Fa mal pensar que si haguès sigut responsable i haguès fet el que tocava, no ens hauríem conegut mai.
Què hauria passat si jo fos una mica diferent? Si fos responsable i empollona?
Tu estaries estudiant el mateix que ara, treballant en el mateix que ara, però solter, lliure. Potser dimarts passat a TV3 t'hauries atrevit a dir-li alguna cosa a aquella morena,... o potser no series tan lliure i t'hauria enganxat una Barbie d'ADE. Potser no hauries anat al concert de Manà, i ni de conya estaries a 23 dies d'anar al de Bon Jovi (de fet seria un grup del que hauries sentit alguna cançó sense que tingués cap rellevància en la teva vida).
Jo estaría fent segon de carrera, hauría viscut durant tres mesos a vés a saber on del Regne Unit i el meu nivell d'anglès seria excelent.
Potser estaria amb algun heavy melenut, tatuat, borratxo i faldiller que em portaria pel camí de l'amargura. Sé que no l'estimaria, no duraria gaire. De fet, crec que aniria saltant de relació en relació, desil·lusionant-me consatantment.
Si no t'haguès conegut, la meva vida estaria tan buida... No hauria dormit a cap terrat, no hauria conegut el Bell Lloc, no m'hauria ficat en cap rotllo sindical, no tindria aquella samarreta del Desigual que ara farà un any, no hauria passat un finde gratis a un hotel de Malgrat, no m'ho hauria passat tan bé com a l'hotel de Malgrat, no tindria al meu dit aquesta papallona que em té robat el cor, no hauria pujat al dipòsit, no hauria anat a la platja a l'hivern, no li hauria trobat cap encant a anar a cap centre comercial, no m'hauria fregit al Palau Robert, no faria classes a la Mireia, no m'hauria enterat de que hi ha una botiga Baby Dior, sortiria de festa cada dissabte, tindria resaca cada diumenge, fumaria, no tindria aquest blog, no hauria descobert aquell programa que es diu Movie Maker, no hauria sentit quasi res del Serrano, Chasing Cars no seria tan important per a mi, no tindria ni idea del que passa al València, no hauria anat a veure cap partit al TARR, no hauria compartit cap llibre blau, no tindria el bon record que es mereix l'Escenari, no m'hauria traumatitzat amb Redacted, no m'hauria rigut amb Pequeña Miss Sunshine, no hauria disfrutat tant al cine veient Across the Universe, no seria tan i tan important per a mi aquesta pel·lícula, no hauria trobat a la Morla (verdad, vieja?), no gastaria tant saldo, no em trobaria cada nit un sms que em fes anar a dormir amb un somriure, no seria tan feliç...
No m'hauria enamorat.
These Days
Aquest video l'he fet jo... bueno, no. El que he fet jo ha sigut traduir la cançó, ficar els subtítols en català i penjar-ho al youtube =)
Espero que us agradi.
Espero que us agradi.
dilluns, 5 de maig del 2008
diumenge, 27 d’abril del 2008
dimarts, 22 d’abril del 2008
dimarts, 8 d’abril del 2008
dimarts, 12 de febrer del 2008
Aquesta és la bona!
El que he sentit avui ha estat molt extrany, era com si el que estava vivint no fos real. Mai hauria imaginat que les llàgrmes d'una persona se'm poguéssin clavar tant, ni que una mirada fes penedir-me tant del meu comportament.
El que he vist avui no ho oblidaré mai.
Aquella mirada de preocupació.
Aquells ulls verds, vermells de tan plorosos.
Aquella abraçada intensa, apropant-me al teu cor...
Dic la veritat quan dic que mai t'he deixat d'estimar, però també quan dic que aquesta nit m'he tornat a enamorar.
Els teus ulls expressen moltes coses, i hi ha una cosa de la que no dubto (i avui menys que mai), i és de la teva sinceritat.
Des que ens coneixem, avui ha estat la vegada en que més m'he adonat del que t'importo.
Mentre escric això torna a mi un sentiment... aquell de després del primer petò, del primer "t'estimo". És molt bonic.
Gràcies.
El que he vist avui no ho oblidaré mai.
Aquella mirada de preocupació.
Aquells ulls verds, vermells de tan plorosos.
Aquella abraçada intensa, apropant-me al teu cor...
Dic la veritat quan dic que mai t'he deixat d'estimar, però també quan dic que aquesta nit m'he tornat a enamorar.
Els teus ulls expressen moltes coses, i hi ha una cosa de la que no dubto (i avui menys que mai), i és de la teva sinceritat.
Des que ens coneixem, avui ha estat la vegada en que més m'he adonat del que t'importo.
Mentre escric això torna a mi un sentiment... aquell de després del primer petò, del primer "t'estimo". És molt bonic.
Gràcies.
D'això ni cas
Les llàgrimes del meu cor segueixen inundant el meu pit. Per molt que busco la ferida per guarir-la no la trobo.
M’ofego.
Demano ajuda, ho intento, però ningú no me la sap donar...ni tan sols el seu amo.
Segueixo intentant-lo, però quan sembla que tot s’arreglarà em fallen els nervis, i la sang esquitxa tot al meu voltant.
Què faig? Deixo que es dessagni?
No podria viure amb un cor sec.
No puc ser immune al dolor.
No sentir? Ser de pedra?
Com estimaria? És la única cosa que sé fer i que em val la pena de la vida, per mal que faci de vegades.
Sense això no em queda res.
Però segueix sagnant i jo estimant...i patint.
M’ofego.
Demano ajuda, ho intento, però ningú no me la sap donar...ni tan sols el seu amo.
Segueixo intentant-lo, però quan sembla que tot s’arreglarà em fallen els nervis, i la sang esquitxa tot al meu voltant.
Què faig? Deixo que es dessagni?
No podria viure amb un cor sec.
No puc ser immune al dolor.
No sentir? Ser de pedra?
Com estimaria? És la única cosa que sé fer i que em val la pena de la vida, per mal que faci de vegades.
Sense això no em queda res.
Però segueix sagnant i jo estimant...i patint.
dimecres, 30 de gener del 2008
Across the universe
Across the universe és una història d'amor ambientada en els anys 60, en els anys turbulents de les protestes contra la guerra, l'exploració mental i el rock'n roll. La pel·lícula va des dels molls de Liverpool, la psicodèlia creativa de Greenwich Village i els carrers inundats per les revoltes de Detroit, fins als camps de mort en Vietnam. Jude i Lucy, juntament amb un grup d'amics, són arrossegats cap als moviments emergents contra la guerra i les tendències contraculturals.
Julie Taymor, la directora d'Across the universe, diu que primer va concebir una pel·lícula que investigaria els 60. Havia de penetrar en tots els nivells de les cançons dels Beatles. Des de les cançons d'amor fin a les polítiques. "La música i la pel·lícula no només reflexarien el microcosmos de l'experiència d'un personatge, sinó que, des de la meva perspectiva, també representaria el macrocosmos dels aconteixements que estàn succeint en el món".
Julie Taymor, la directora d'Across the universe, diu que primer va concebir una pel·lícula que investigaria els 60. Havia de penetrar en tots els nivells de les cançons dels Beatles. Des de les cançons d'amor fin a les polítiques. "La música i la pel·lícula no només reflexarien el microcosmos de l'experiència d'un personatge, sinó que, des de la meva perspectiva, també representaria el macrocosmos dels aconteixements que estàn succeint en el món".
Al contrari de la majoria dels musicals, on primer es crea una trama i després s'inserten les cançons, en aquest cas les cançons van donar vida a la història. "Començant per uns 200 temes escrits pels Beatles, només vam fer servir 33 que pensàvem que contarien millor la història d'una generació i una època", explica la Taymor.
Taymor admirava l'esperit directe de l'època, "La gent realment asumia riscos". Lucy, la protagonista, diu: ‘Me tiraría frente a un tanque si eso trajera de vuelta a casa a mi hermano de la guerra’. Jude li respon: ‘Pero no lo haría’, ella es posa trista i diu: ‘¿Significa eso que no crees que deba intentarlo?’.
Conmou el fet que en aquella època, la gent ho intentés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
