D'això ni cas

Les llàgrimes del meu cor segueixen inundant el meu pit. Per molt que busco la ferida per guarir-la no la trobo.
M’ofego.
Demano ajuda, ho intento, però ningú no me la sap donar...ni tan sols el seu amo.
Segueixo intentant-lo, però quan sembla que tot s’arreglarà em fallen els nervis, i la sang esquitxa tot al meu voltant.
Què faig? Deixo que es dessagni?
No podria viure amb un cor sec.
No puc ser immune al dolor.
No sentir? Ser de pedra?
Com estimaria? És la única cosa que sé fer i que em val la pena de la vida, per mal que faci de vegades.
Sense això no em queda res.
Però segueix sagnant i jo estimant...i patint.