Aquesta és la bona!

El que he sentit avui ha estat molt extrany, era com si el que estava vivint no fos real. Mai hauria imaginat que les llàgrmes d'una persona se'm poguéssin clavar tant, ni que una mirada fes penedir-me tant del meu comportament.

El que he vist avui no ho oblidaré mai.

Aquella mirada de preocupació.

Aquells ulls verds, vermells de tan plorosos.

Aquella abraçada intensa, apropant-me al teu cor...

Dic la veritat quan dic que mai t'he deixat d'estimar, però també quan dic que aquesta nit m'he tornat a enamorar.

Els teus ulls expressen moltes coses, i hi ha una cosa de la que no dubto (i avui menys que mai), i és de la teva sinceritat.

Des que ens coneixem, avui ha estat la vegada en que més m'he adonat del que t'importo.

Mentre escric això torna a mi un sentiment... aquell de després del primer petò, del primer "t'estimo". És molt bonic.

Gràcies.

D'això ni cas

Les llàgrimes del meu cor segueixen inundant el meu pit. Per molt que busco la ferida per guarir-la no la trobo.
M’ofego.
Demano ajuda, ho intento, però ningú no me la sap donar...ni tan sols el seu amo.
Segueixo intentant-lo, però quan sembla que tot s’arreglarà em fallen els nervis, i la sang esquitxa tot al meu voltant.
Què faig? Deixo que es dessagni?
No podria viure amb un cor sec.
No puc ser immune al dolor.
No sentir? Ser de pedra?
Com estimaria? És la única cosa que sé fer i que em val la pena de la vida, per mal que faci de vegades.
Sense això no em queda res.
Però segueix sagnant i jo estimant...i patint.