La Senda del Tiempo

A veces llega un momento en que
te haces viejo de repente
sin arrugas en la frente
pero con ganas de morir
paseando por las calles
todo tiene igual color
siento que algo echo en falta
no se si será el amor

Me despierto por la noches
entre una gran confusión
es tal la melancolía
que está acabando conmigo
siento que me vuelvo loco
y me sumerjo en el alcohol
las estrellas por la noche
han perdido su esplendor

He buscado en los desiertos
de la tierra del dolor
y no he hallado mas respuesta
que espejismos de ilusión
he hablado con las montañas
de la desesperación
y su respuesta era solo
el eco sordo de mi voz

He passat la meva vida veient-la passar, actuant en el conte dolç i feliç d'un personatge inventat, vivint, realment, tan sols quan la història es convertia en drama. Sense il·lusions, adonant-me tristament cada nit que el que sentia per ella no era més que indiferència. Enyorant un sentiment que mai havia conegut...convençuda de que era un mite.
Una vida en la que la meva meta era refugiar-me de la realitat, un refugi que només era capaç de trobar en les sortides nocturnes (i el que signifiquen).
En algun moment he arribat a creure que estava a prop de trobar el que buscava, era llavors quan una gran bufetada em despertava d'aquell somni...
Enmig d'aquesta desesperació, on tots els meus dies eren coberts per una gruixuda capa de núvols negres, el Sol em va regalar el més brillant i bonic dels seus raigs, que des de llavors no deixa d'il·luminar la meva vida.
M'has fet tornar a estimar-la, perquè tu ets la meva vida. Ja no tinc por de seguir el meu camí, gràcies per acompanyar-me.